Blog

La veritat és que el motiu fonamental és, perquè ho diu la llei: la última modificació del Codi Penal fa responsable penal dels actes delictius comesos en el seu si, que puguin beneficiar-les directament o indirecta, a les persones jurídiques. Ja hem parlat anteriorment de qui i com ha de cometre el delicte i de les penes d’aquesta llei, ara voldria fer una reflexió general, filosòfica, jurídica, fins i tot política en el sentit més ampli de la paraula.

Diuen que el Compliance (Programa de Cumpliment Normatiu) ha arribat per a quedar-se, no ho sé, però sé que costarà que els responsables d’empreses, associacions, fundacions, persones jurídiques en definitiva, entenguin perquè han de ser responsables dels actes d’altres persones i creguin que tenen risc de que els seus empleats cometin un delicte. Serà funció dels advocats convèncer-los de que si no apliquen un programa de Compliment normatiu (Compliance) estan posant en risc l’entitat de la que són responsables.

Estudiant el que el legislador demana a una entitat jurídica i atenent als sistemes que s’estan ensenyant, i des del punt de vista del funcionament empresarial, semblaria que només es pensa en grans empreses, grans fundacions, grans clubs, etc. Però la majoria del nostre teixit empresarial són PYMES, igual que la majoria dels nostres Clubs i associacions esportius, culturals, etc són mitjans o petits i les nostres Fundacions són més modestes, que grans. Qui ha pensat què representa pels responsables d’aquestes entitats assumir les funcions de Compliance?: Emprenedors que no donen a l’abast amb la seva feina, que ja són multitasquing; petits i mitjans empresaris que necessiten tot el seu temps per a dedicar-se al seu cor bussiness; presidents d’Associacions, Clubs, etc que dediquen el seu temps lliure al foment de la seva passió. Ara, a més a més, han de convertir-se en els garants i responsables del bon comportament dels individus que formen part de la organització, ara tenen un nou càrrec, el de Compliance Officer. (art. 31 bis. 3), també aquí els advocats tenim una funció important per ajudar-los i aportar-los seguretat jurídica.

Semblaria que aquesta reforma pretén instal·lar la sospita continua, sembla que el legislador, que és un gran desconfiat, creu que es pot treballar desconfiant dels companys i subordinats i sembla que creu que els responsables d’aquestes entitats no tenen res més a fer que controlar el seu personal. La realitat és que les relacions professionals es basen en la mútua confiança, sense ingenuïtats, però en la confiança. És evident que un treballador, un soci, un col·laborador poden cometre un delicte, però si ho fan, acostumen a ser separats de l’entitat. I aquesta acció de separació ja indica el compromís de l’entitat amb el compliment normatiu. Ara però hem de preveure que es poden cometre delictes i posar les barreres a la infracció, prèviament a la comissió del delicte. Perquè es parteix de la base que sense control el delicte es cometrà. Si no fos així, no es castigaria la persona jurídica com si no controlar-ho fos un delicte en sí mateix, de fet així és com acaba resultant de la última modificació del Codi Penal. Evidentment no qualifica de delicte la falta de control, però li aplica les mateixes conseqüències que si ho fos, la pena.

Amb aquestes bases, que sé que poden resultar polèmiques, podem fer, entre moltes altres, algunes reflexions:

Estem davant una Administració que tracta cada vegada més als individus com a infants?: per a que no ens portem malament es posa un control “parental”: La persona jurídica es veu obligada a controlar exhaustivament tots els processos i les actuacions dels seus empleats o col·laboradors, com els pares controladors fan amb els adolescents.

Considera el legislador que el ciutadà d’a peu és tan irresponsable? Tant poc ètic? Tant feble moralment? Tant feble, en general que si no se li posen controls delinqueix? Jo crec que no, crec que les persones que cometen un delicte o que el cometrien si poguessin són minoria; crec que la majoria de les persones es regeix per un codi ètic que inclou el compliment normatiu.

I, en virtut de què el poder legislatiu traspassa la funció del poder judicial, la responsabilitat de complir i fer complir la llei, a les entitats jurídiques privades?, la responsabilitat i el cost.

La resposta a la pregunta que titula aquest escrit la va contestar el Magistrat de la Sala Segona del Tribunal Suprem en una magistral Classe Magistral, Il·l. Sr. Antonio del Moral (valgui la redundància, però va ser una veritable delícia de classe): perquè a l’Administració de Justícia li costa molt, en esforç econòmic i humà, trobar l’autor d’un delicte, així que, millor que ho trobi la persona jurídica, i es gasti ella els diners i els recursos humans en trobar-lo, i si no, ella mateixa serà la culpable. Així l’Administració castigarà a algú pel delicte i problema resolt. Tant senzill com això.

No és tan senzilla però aquesta qüestió del Compliance. Des del punt de vista d’un jurista, ja ens agrada que s’instal·li la consciència social del deure de complir la llei i, per a la societat en general, que s’instal·li l’hàbit d’actuar de manera legal és sempre positiu, ara bé, responsabilitzar d’aquesta millora social les entitats privades, perquè les públiques no tenen aquesta càrrega, potser no és la manera més correcta de fer-ho.

Ens queda molt per analitzar d’aquesta reforma del Codi Penal: l’entorn comparat, què fan altres països, com i perquè; la seva rellevància a l’hora de castigar i a qui es castiga realment; i si és aquesta la funció i el sentit del dret penal. Ho farem en altre moment.