Blog

Era cap al vespre, portava hores esperant; ara el vent els apropava, ara els frenava, no sabíem ben bé quan arribarien, però allà hi érem, esperant, l’equip de la Barcelona World Race, amb l’enyorada Isabel, i jo. Feia fred, però el dia era preciós, l’entorn preciós. Aquells espais i moments que et fan estimar Barcelona. El cel, la mar, la brisa i la primavera, tot plegat et feia somriure.

El domini del blau a aquesta ciutat mediterrània, el blau que vàrem enlairar als Mundials de Natació de Barcelona 2013,  i que els Amics de les Arts van traslladar tant encertadament a la seva cançó “la ciutat entre dos blaus”, com la foto que encapçala i que vaig fer jo mateixa tot esperant, perquè aquells blaus i aquell instant preciós no es podia deixar escapar.

Era cap al final de la Barcelona World Race, el major repte esportiu que va entomar la Maite Fandos al capdavant dels esports a Barcelona i que el seu equip, del qual tinc l’honor d’haver format part, va lluitar, amb ella, per a que es pogués celebrar.

Van passar moltes coses esportives a Barcelona entre el 2011 i el 2015. Molts esdeveniments, molts acords, mundials assolits, altres perduts. Sobre tot va haver molta il·lusió, molta feina i molt acompanyament per part del sector esportiu de la ciutat. Va representar treballar amb molta gent, també amb els grups polítics de l’oposició, perquè res que val la pena és fàcil, però no hi ha res millor que treballar per allò que val la pena, per difícil que sigui.

La Maite Fandos va aconseguir l’acord de quasi tots els grups municipals a tots els esdeveniments esportius que es celebraven i als que volíem optar. No és fàcil, potser des de fora es veu fàcil que una ciutat tant meravellosa com Barcelona, amb una societat tant capaç d’organitzar-se i tant professional assoleixi i guany la celebració de mundials i altres proves de primer nivell, però no ho és. Hi ha moltes altres ciutats que lluiten per aconseguir el mateix, i són tant professionals com nosaltres. Per això cal posar, ganes, feina, rigor, professionalitat i passió. Passió per encomanar a tothom l’alegria de l’esdeveniment, la importància de que se celebri a la nostra ciutat i no a una altre, i la Maite Fandos, sens dubte té passió i sap convèncer. I va saber teixir complicitats per exemple, per a que Barcelona optés al Mundial d’Atletisme i vàrem treballar moltíssim per a que així fos, moltes persones vàrem deixar molta energia, moltes hores, molta il·lusió i tot el nostre temps durant uns mesos per a que Barcelona guanyés el Mundial d’Atletisme, no va poder ser i no val la pena entrar-hi en les causes. Però nosaltres hi vàrem fer tot el possible.

Ho vàrem fer també per a aconseguir ser la primera ciutat que celebrés un Mundial únic de patinatge, amb totes les disciplines unides per primera vegada, vàrem posar la mateixa il·lusió, la mateixa energia, moltes, moltes hores, i aquesta vegada una mica més d’experiència. I a Roma ho vàrem guanyar, els primers Mundials de la història del Patinatge que unia totes les disciplines en un sol esdeveniment se celebraria a Barcelona. Al final no va poder ser, possiblement pel mateix que s’ha cancel·lat la BWR.

Aconseguir ser ciutat candidata a un gran esdeveniment, no és una cosa que es pugui fer només des de la ciutat, cal teixir complicitats amb tots els grups polítics, aconseguir còmplices a totes les institucions, també les de l’estat, aconseguir recolzaments entre la societat civil, federacions, clubs, d’aquell esport i d’altres i també amb empreses.

Tot això es va fer per a la Barcelona World Race 2014-2015, però no durant uns mesos, durant 4 anys. Va ser un mal de cap, no hi havia diners, Madrid era lent amb les exempcions fiscals, els patrocinadors no arribaven, coincidia amb altres esdeveniments més mediàtics. I llavors te n’adones que hi ha una gran diferència entre parlar de valors de l’esport i creure en l’esport; que tothom hi parla, però pocs creuen.

La Barcelona World Race és una de les proves més importants del món de la Vela, és una prova esportiva que té cura del medi ambient, que col·labora en investigacions científiques, que ajuda a crear llocs de feina especialitzats, que té un caràcter solidari i que posa a prova l’esser humà per sobre de les seves capacitats: dues persones soles, al voltant de tres mesos, sense trepitjar terra ferma, sense parlar amb ningú més, sols davant la immensitat de l’oceà, davant la immensitat del planeta. Lluitant amb o contra els elements, jugant-se la vida. Són esportistes heroics.

Però la immensitat del planeta té dificultats per a competir amb un estadi de futbol, i tot i que els protagonistes són herois, són esportistes al límit, és difícil transmetre-ho de manera atractiva per la tele i els sponsors són pocs. És llavors quan s’ha de veure qui creu en els valors de l’esport, qui creu en la vela com un esport capaç d’ensenyar a estimar el planeta, capaç d’ensenyar a ser company, a confiar en l’altre i a jugar-t’ho tot per l’altre. L’equip de govern de l’alcalde Trias ho va demostrar, la Maite Fandos es va proposar que la Barcelona World Race no podia desaparèixer, ni podia fallar amb la cita, molts esportistes treballaven amb il·lusió per participar-hi, moltes investigacions depenien d’aquells vaixells que passen per on ningú passa mai i ens permeten mesurar aspectes que sense ells són inaccessibles, i va lluitar i ens va empentar a lluitar a tots, el gerent de l’Ajuntament, Constantí Serrallonga, el gerent de la tinència d’alcaldia d’economia, en Jordi Joly, i tantes persones vàrem treballar amb ella per a que la Barcelona World Race se celebrés.

Vàrem agermanar Barcelona amb Nova York i aconseguir que la regata NY-BCN formés part del circuit oficial IMOCA. La tinenta d’Alcalde de Barcelona va donar el tret de sortida a Nova York. Barcelona i Nova York lligades per la Vela, el Reial Club Nàutic de Barcelona va ajudar molt. Aquesta és la lliga de Barcelona, la de Nova York, la que tants persones parlem però que només en esport vàrem demostrar que era possible ser-hi.

Però hi havia altre feina, de despatxos, molt feixuga, avorrida, repetitiva, desil·lusionant de vegades: aconseguir que es donessin les condicions per a que els patrocinadors hi posessin diners; les famoses exempcions fiscals als esdeveniments d’especial rellevància. Calia teixir complicitats a Barcelona, a la Generalitat, al Congrés de Diputats, al govern de l’estat, calia que tothom empentés per a que fos possible. El grup parlamentari de CIU llavors, a Madrid, va ser fonamental, va aconseguir el recolzament d’altres grups parlamentaris. Barcelona celebraria la World Race perquè entre tots ho faríem possible.

És clar que és cert que només Madrid pot donar les exempcions fiscals que calen, però també ho és que si aquell a qui l’interessa no ho segueix, no es fa pesat, no truca mil vegades, no recorda que se’ns acaba el temps, llavors no arriben. Però per a fer tot això cal tenir interès, cal creure en l’esport, com a font de valors i també com font de riquesa econòmica per a la ciutat i, en aquest cas a més a més, com a esdeveniment de prestigi.

Avui estic trista, la Barcelona World Race se suspèn, com els primers Mundials de Patinatge que es van haver de celebrar a la Xina, encara que fos Barcelona la ciutat guanyadora, estic trista per Barcelona, per les persones que hauran treballat per a que se celebrés i per les esportistes i els esportistes que han treballat per a participar-hi.

A l’edició de 2015, les exempcions van arribar en l’ultimíssim moment, estàvem dels nervis, però van arribar perquè no vàrem permetre que no arribessin. Perquè hi creiem en Barcelona, en la Vela, en la mar i en les persones que s’ho jugaven tot per a donar la volta al nostre preciós món, contra els elements i a favor de la ciència i del planeta, contra les seves pròpies forces i a favor de fer un nom a la ciutat que estimem i en un repte esportiu inigualable. Aquestes persones, no només s’han de preparar físicament i entrenar, a més s’han de buscar els sponsors, nosaltres vàrem fer tot el possible per a trobar-ne també i al final la regata va sortir del Port de Barcelona el dia 31 de desembre de 2014.

Aquelles i aquells esportistes van passar la nit de cap d’any al mar i van tornar a partir del 25 de març de 2015, cada dia hi havia una persona de l’Ajuntament de Barcelona esperant a aquells herois que sortien del vaixell com marejats, que la terra ferma, que no havien trepitjat en tres mesos, se’ls movia al pas, que estaven esgotats, però que tenien un somriure enorme als llavis tallats. I nosaltres, segur que puc parlar per tots, sentíem que era un privilegi rebre a aquelles persones que acabaven de donar la volta al món, passant per on ningú no passa mai, i que tot i que de ben segur estaven desitjant estirar-se i dormir, et saludaven agraïts de que hi fóssim esperant-los.

Jo vaig tenir el privilegi d’esperar a l’Anna Corbella i en Gerard Marin, avui fa just tres anys, estic escrivint això just a l’hora que estava allà esperant-los el 30 de març de 2015, l’hora en la que vaig fer la foto de la seva arribada. Des d’aquí el meu escalf als herois i heroïnes de la mar i a la gent que ha posat il·lusions però no ha pogut trobar qui cregués en l’esport de veritat.