Blog

Benvolgut David:

Fa uns cinc anys que et vaig conèixer. Ens van presentar i tu em vas mirar amb una mirada penetrant, que cercava què hi havia a dins i que de ben segur ho trobava. El primer dia em va cohibir aquella mirada, després vaig saber apreciar-la, o m’hi vaig acostumar, no jutjava, investigava. Era una mirada fixa, intel·ligent i sensible que t’ha acompanyat fins al final i que avui no em trec del cap.

Es diran infinitats de lloances sobre tu, i totes merescudes i petites al costat del que eres. Però jo vull dir-te que el que més em va arribar de tu, per ser qui eres i per haver fet tot el que havies fet, és que et deixaves estimar i deixaves que se’t notés que estimaves. S’ha de ser molt fort, molt segur i molt gran per a mostrar aquestes dues coses fora de l’àmbit més íntim.

Sí que eres fort, i savi, i dolç. La teva mirada era alhora penetrant i tendra, els teus ulls ho deien tot i ho recollien tot. Sempre t’he vist un somriure i sempre que parlàvem tenies una frase bonica, al costat d’una cínica o bromista i alguna sentència que clavava la realitat del que estàvem parlant.

David, ha estat un honor conèixer-te, un veritable privilegi compartir amb tu estones i converses. Sempre portaré la teva mirada al cor, el teu somriure als ulls i el respecte més profund a l’ànima.

Descansa en pau.